Projecte en el marc de l’exposició el no-res de ningú, a cura de Laia M. Llobera i en residència a Konvent
Intervenció site-specific a l’exposició el no-res de ningú, Konvent, Berga
El projecte biaix, Rosal i Cortina qüestiona la possibilitat de separar el subjecte de l’espai que ocupa. El territori, natural o construït, no és un escenari on l’experiència té lloc, sinó una part constitutiva d’aquesta en un joc de correspondències intimes on el cos comparteix superfície amb el territori. La matèria i el treball de camp esdevenen així formes d’orientació en una mena de geografia d’allò viscut, on experiència personal, memòria col·lectiva i història del territori se superposen. La metodologia es pot llegir com topografies subjectives: intents de situar un cos no només en un lloc, sinó entre els estrats d’allò que s’hi acumula, persisteix i el travessa.
A Konvent desenvolupa una obra site-specific intervenint sobre els vestigis fabrils del paisatge postindustrial i fent-ne el mateix pla de la pintura. Cinta adhesiva o paper d’alumini operen com a matèria pictòrica per dibuixar línies, punts i franges de pigment artificial, conservant alhora la memòria dels seus usos: cobrir, fixar, protegir, aïllar. Des d’aquesta fricció, es treballa el residu industrial com una matèria encara activa, resseguint i contradient l’arquitectura, en el gest simultani d’encobrir i de ressaltar.
Intervenció site-specific al recinte fabril del Konvent, Berga
Intervenció site-specific a l’exposició el no-res de ningú, Konvent, Berga
«A nobody’s nought, l’abstracció permetria pensar una pèrdua de la figura, la semblança, la narració o la referència sense una anihilació, sinó des d’una expansió, on expandir la pintura no significa fer-la més gran, sinó perseguir-la fins allà on les categories deixen de sostenir l’obra i l’obra, precàriament, ha d’aprendre a sostenir-se sola en aquesta zona zero. Es tracta d’empènyer-la fins a un terreny sense propietari, fins al punt en què posa en joc la seva pròpia desaparició, i entendre que aquest punt no és un límit ni una frontera: és una zona. Un indret que les obres que conformen nobody’s nought construeixen i habiten de forma precària i temporal. Les peces de Joar Remolar, Hugo Saliente, Laura Punt, Júlia Porta, Núria Valsells, Isaac Sanchermes, Cristina Cebrecos i Joan Pañell pensen la pintura des de la seva relació amb la matèria, amb la superfície, amb l’espai i amb el temps. No com una imatge acabada, sinó com alguna cosa temporalment reunida: una forma que ja està començant a perdre’s. Expandir la pintura, doncs, és empènyer-la al seu grau zero: cobrir, cremar, fondre, sedimentar, arxivar, pressionar, erosionar, tensar, acumular. Es tracta de convertir-la en un conjunt de relacions: entre cos i superfície, matèria i temps, acció i resistència, acumulació i erosió.»
Fragment del text de sala de Laia M. Llobera