Projecte exposat a Sala Andreu Dameson i Aspa. 15.03.24 a 31.03.24
En el projecte El comiat del pi els records ocupen una part crucial en la correspondència entre una persona i un espai. El sentit de pertànyer, de formar part d’una casa o una família, està regit per les vivències, però sobretot les que recordem. Endemés es vincula el passat a les memòries per prendre una dimensió activa. Els records esdevenen vius a través de l’acció.
Todo espacio realmente habitado lleva como esencia la noción de casa… Los recuerdos del mundo exterior no tendrán nunca la misma tonalidad que los recuerdos de la casa. Evocando los recuerdos de la casa, sumamos valores de sueño; no somos nunca verdaderos historiadores, somos siempre un poco poetas y nuestra emoción tal vez solo traduce la poesía perdida. (G. Bachelard, 1957)
La transformació, física i intrínseca, succeeix quan la matèria passa pel cos, l’acció i el moviment. El subjecte pren consciència quan observa la matèria en el seu espai originari, l’agafa i se l’endú amb la motxilla. Portada a l’entorn artificial, s’inicia la transformació física: convertir les fulles o l’escorça en pols. Unir la pols de matèria natural i l’aglutinant per generar una nova forma. La matèria, malgrat el seu origen, es converteix en un objecte artificial, que pot ser una figura simbòlica de pols, i genera una relació horitzontal entre el territori i el seu impacte en la conformació d’identitat.
Imatges d’arxiu familiar, 1999
El treball de camp es du a terme en entorns naturals amb l’objectiu d’establir una connexió entre el territori i la identitat, una relació reciproca i en generació constant. Vinculant l’acció de caminar en el territori i l’herència que ens identifica, alhora per fer una connexió entre l’acció del present i el record del passat. Posant èmfasi en l’eix temporal com a comprensió històrica i aspecte reflexiu, a la vegada que basant-se en les àrees espacials que configuren factors pràctics i espirituals de la vida quotidiana dels habitants propers, reflexionant en el canvi i l’empremta del desenvolupament tecnològic.
El procés artístic queda lligat a l’exploració del territori, la matèria orgànica, el material físic tecnològic i l’arxiu d’herència que configura el paisatge actual. Igual que a l’estat gris del record, que trontolla entre la memòria i la imaginació, presenta una qüestió sobre la construcció de la veritat. On les presències i les absències, tal com defensa Ricoeur, estan sotmeses a un joc que només es pot corroborar amb la demostració d’allò que ha esdevingut.
